##paper.fontSize##: 
EL NOM PROPI DAU AL SET (1948) O LA IRONIA DIABÒLICA
Josep Mir Pérez

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum


Resum

Aquesta comunicació tracta un succés singular del programa avantguardista general. Ens acostem, doncs, només a un esdeveniment concretíssim d'aquesta gran constellation. Una acció, com ara, molt marginal, molt terminal, molt atzarosa, però, per això mateix potser, molt reeixida, exemplar: l'acte de parla que denominà la revista Dau al Set, dut a terme pel col·lectiu format per Puig, Brossa, Tàpies, Ponç, Cuixart, Tharrats... Atenem, doncs, el relat que dels fets en fa Arnau Puig, i pel crèdit que li dóna esser-hi un dels actors. Després, una vegada obtingut l'estrany objecte lingüístic que inventà aquella, aleshores, colla de xicots: el nom propi 'Dau al Set', tot i considerant-ne les circunstàncies i el context històric --polític, social i cultural--, fem una petita comparatística literària dins del camp semàntic del tesseras iacere, del tirar els daus, considerat com a tòpic literari. March: "A joc de daus us acompararé"; Mallarmé: "Un coup de dés jamais n'abolira le hasard", i el nostre nom propi Dau al Set. A la fi, en traiem una, de senzilla conclusió: "Un coup de dés jamais n'abolira le hasard", si no cau al set.

L'atzarosa emissió del sintagma 'Dau al set' no és el resultat d'una racionalitat racionalista, sinó dialèctica. No fou pas una resposta metafísica, sinó irònica. Car, només negant les coses i negant la percepció que en tenim, podem afirmanr-nos-en i afirmar els valors dels mots que diem. Cal que ens distanciem de les aparences per deixar lloc a l'emergència de l'aparició del sentit. La concreció d'aquesta exigència fou, doncs, la proposició d'un objecte o d'un succés absurd o impossible que negués, per la seua mateixa emergència, tots els objectes del consens col·lectiu, però que alhora es negués a si mateix. Aquest doble negació esdevé una afirmació que pot anar sobre la direcció semàntica en sentit contrari, però. És a dir, tot produït l'objecte absurd i dotat de la propietat d'ens real o cosa, podem, en un ordre de llenguatge superior, denotar el mot des de la cosa, invertint així el sentit del llenguatge natural. La realitat --el consens lingüístic-- s'amplia, així, i s'allibera des dogmes i dels principis. La capacitat creativa  --la capacitat de fer realitat-- ha invertit, doncs, el sentit. Ara ja no és el llenguatge vulgar de la comunicació que imposa la seua parcialitat ideològica, sinó que des dels objectes de la realitat ampliada un hom pot dubtar dels vells mots i renovar-los.

Bibliografia bàsica

Blanchot, M. El libro por venir. Trotta, Madrid, 2005

Behler, E. Ironie et modernité.PUF, París, 1996

Castells, V. Dau al set. Cinquanta anys després. Parsifal Edicions, Barcelona, 1998

Paz, O. Apariencia desnuda. La obra de Marcel Duchamp. Ediciones Era, Mèxic, 1978

Puig, A. Històries de Dau al Set. Cinquanta anys.Thassàlia, Barcelona, 1998

Schoentjes, P. Poétique de l'ironie. Seuil, París, 2001

Tharrats, J.J. Dau al set i la seva època. Parsifal Edicions, Barcelona, 1999