, XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, València 2015.

##paper.fontSize##: 
La generació valenciana de la Segona República: literatura i periodisme de la modernitat
Lluís Meseguer

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum



Amb el títol factici referit a la vitalitat literària del País Valencià del primer terç del segle, la comunicació pretén mostrar la convivència d’ideologies i d’estètiques vinculades als quatre períodes literaris contemporanis: la Renaixença, el modernisme, el noucentisme i les avantguardes. Si bé existeixen estudis sobre els diversos àmbits (autors concrets, el període de la República...), manca un estudi de conjunt sobre el període Tal convivència es manifesta en el desplegament de la llengua literària –i de la poètica, i de la crítica- dins un moment històric de difusió de la normativa i la institucionalitat de la llengua (en un procés intel·lectual i cívic que, com és sabut, culmina en el moment de la signatura de les “Bases ortogràfiques”, anomenades “Normes de Castelló” (datades simbòlicament al desembre del 1932), que representen les vicissituds de dos discursos sociolingüístics entrellaçats: el de la unitat dels valencians, i, és clar, el de la unitat de la llengua. Tanmateix, cal considerar aquell moment històric com un instrument per als dos camps de la llengua i la cultura: l’educació i la comunicació. I el desplegament de la “llengua literària” es pot comprovar en els estudis historiogràfics, assagístics i pedagògics; en la poesia autònoma; en la prosa narrativa i periodística, i en algunes propostes del camp de l’espectacle (en un moment històric, en què la literatura senzillament no existeix allunyada de les arts i la comunicació).  En termes discursius, la literatura dels autors valencians es vincula (a) als corpora literaris i comunicatius populars del País Valencià, i alhora a sectors socials més amplis; (b) la relació amb l’evolució de diversos sectors literaris de Catalunya (per imitació, per mobilitat –autors valencians residents a Barcelona-, i per la difusió d’algunes iniciatives i obres valencianes en la societat catalana); i també amb el món literari del Madrid de les generacions del 1915 i el 1927; i (c) la voluntat genèrica de cosmopolitisme i de vinculació a Europa. Tals són les marques discursives de la “modernitat”.  A més de l’eclecticisme estètic, i la precarietat de difusió de la literatura i el periodisme, un instrument esdevé certament notable del camp literari valencià: les revistes en valencià. Resulta remarcable la necessitat d’una (encara inèdita) tipologia de la presència periodística de la llengua catalana en els espais comunicatius concrets: la presència en els mitjans massius en castellà; les revistes culturals de difusió popular (intergenèriques, poètiques, narratives, teatrals...); les revistes d’estudi; i les revistes de base o enfocament polític. La difusa coherència de les més de 60 títols que es poden adduir d’aquelles dècades no ha d’amagar la progressiva constitució de La República de les Lletres al País Valencià (certament interrompuda: la revista de tal títol és del 1935, i la derrota de la República arriba a les comarques del nord al juny del 1938, i a la capital, el 1939).   Tot i referir-se la reflexió a les dues dècades de convivència de la “generació del 1930”, el corpus d’anàlisi tindrà en compte textos desatesos d’alguns autors –especialment, Carles