##paper.fontSize##: 
“Una visió crítica i irònica de la Barcelona dels anys vint i trenta en la literatura de Carles Soldevila”
Carles Cortés Orts

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum


La personalitat de Carles Soldevila (1892-1967) és, sens dubte, una de les claus per entendre la consolidació que la narrativa catalana va assolir en els anys 30, en el qual es va construir el precedent narratiu més immediat dels novel·listes de la segona part del segle XX. Els textos narratius que redactà, com també els d’un altre escriptor destacat de l’època, Francesc Trabal (1899-1957), representen la renovació estilística més destacada del panorama novel·lístic de la dècada. Després del Noucentisme, els nous escriptors catalans es troben davant del repte de reprendre la tradició novel·lística aturada en els anys anteriors. La voluntat crítica i irònica de Soldevila envers la societat que l’envolta, la burgesia barcelonina benestant, provocarà la concreció de diverses escenes urbanes quotidianes on el lector, que pertany majoritàriament a aquestes classes, es pot veure representat.

Dins d’aquesta voluntat reflexiva envers l’actuació dels burgesos barcelonins mereix una atenció especial l’evolució de la ciutat i dels seus habitants. Una Barcelona que havia fet caure les murades més antigues i havia desenvolupat un Eixample modern i funcional. Així, els carrers i la renovació urbanística de la ciutat és el centre de diversos relats d’un autor preocupat per la modernitat i l’evolució de la pròpia cultura catalana.

            En la nostra comunicació destriarem i analitzarem aquestes referències que concreten la ciutat de Barcelona com a reflex d’aquesta ànsia de canvi i de resituació de la cultura catalana en el context europeu. Farem una especial menció al tractament irònic d’aquesta realitat que concep Soldevila en els seus textos. Una anàlisi que té un bon referent en l’opinió de Joan Manuel Tresserras: “una part de la intervenció de Soldevila en els costums de la burgesia, desenvolupada preferentment des d’D’ací i d’allà, anava dirigida a modificar l’aspecte de les cases, el seu parament, ja que considerava que la burgesia autòctona mancava de gust a l’hora de moblar-les.”