##paper.fontSize##: 
Literatura i filologia: la posició dels lletraferits renaixencistes valencians davant els postulats de la filologia romànica sobre el valencià.
Adrià Martí i Badia

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum


La recuperació de la unitat literària de la llengua catalana i la qüestió de la identitat i del nom de la nostra llengua prenen una considerable importància al segle XIX arreu dels territoris de parla catalana. A partir de la meitat del Vuitcents els romanistes germànics funden la filologia romànica i cosntaten que el català és el nom de la llengua pròpia dels països de llengua catalana, diferent de l'occità i sense res a veure amb el llemosí amb què era congut des de principis del segle XVI. Aquests postulats respecte a la identitat i el nom de la llengua catalana són ràpidament rebuts i acceptats al Principat de Catalunya, de la mà de lletraferits com Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals, el qual reeixí a desmuntar el llemosinisme onomàstic i, amb bon criteri filològic, denuncià, ja el 1858, la impropietat de la denominació «llengua llemosina».

El fet ve a coincidir amb la restauració, a València i a Barcelona, dels Jocs Florals, amb motiu del centenari de la mort d'Ausiàs March (1859). Els lletraferits i els poetes jocfloralistes d'arreu del domini lingüístic (Verdaguer, Aguiló, Balaguer, Llorente, Llombart, etc.) reivindicaren la necessitat de restaurar una llengua literària unitària i el nom de «llengua catalana». Ben aviat es plantejà fora de la Catalunya la necessitat de recuperar el nom històric de la llengua, qüestió molt lligada a la filologia. A les Illes Balears i a la Catalunya Nord els postulats de la filologia romànica foren rebuts positivament amb molt poques excepcions, gràcies –en el cas balear– a prohoms com Marià Aguiló i Fuster i Tomàs Forteza i Cortès. Però no així al País Valencià, on Teodor Llorente i Carmel Navarro, entre d’altres, s'hi van oposar, malgrat la reiterada petició de lletraferits com Balaguer.  En canvi, Llorente i Llombart van coincidir en la necessitat de conrear una llengua literària comuna. Aquesta problemàtica va suscitar una sèrie de debats en la premsa periòdica i en algunes revistes literàries. I fins i tot Llombart  va proposar la celebració d'un congrés de lletraferits de tot l'àmbit lingüístic (1888) per a cercar una solució acceptable per tothom, que no arribà a realitzar-se, possiblement per l’oposició de Llorente.

Una vegada plantejat i contextualitzat el problema, l'objectiu de la meua comunicació serà donar compte d'aquests debats, alguns molt poc coneguts, dels seus protagonistes i dels seus arguments, la qual cosa ens permetrà conèixer, comprendre i valorar millor els èxits i les mancances de la Renaixença valenciana.

Per a realitzar aquest treball comptaré amb les aportacions d'investigadors i historiadors de la literatura, de la cultura i de la filologia del segle XIX com Jorba, Ginebra, Ferrando, Roca, Marfany, Massot, Marcet, Sanchis Guarner, Solà, Simbor i Archilés, entre altres.