##paper.fontSize##: 
La variació dialectal de les construccions clivellades i pseudoclivellades en català
Noèlia Sánchez Candela

Modificada per darrera vegada: 2015-02-11

Resum


I.                  Introducció

Les construccions clivellades són aquelles que va fer cèlebres el poeta J.V. Foix al vers “És quan dormo que hi veig clar”. Tradicionalment, s’han definit com a recursos per a “focalitzar un element d’una oració” (Solà 2008) i estan presents en les llengües romàniques i en moltes altres llengües tipològicament molt diferents.

En català, en general, distingim dos tipus principals de construccions de clivellament: les clivellades (1) i les pseudoclivellades (2), i aquestes darreres presenten, encara, tres subtipus, depenent de l’ordre en què apareixen els elements que les formen:

          (1)                                                                                                                                                                                                                       

És quan dormo [que hi veig clar]

          (2)                                                                                                                                                                                                                      

a. És quan dormo [quan hi veig clar]

b. [Quan hi veig clar] és quan dormo

c. Quan dormo és [quan hi veig clar]

 

II.               Estat de la qüestió

En català, s’han ocupat de la classificació i denominació de les construccions de clivellament: Bonet i Solà (1986), Cuenca (1991), Wheeler et al. (1999), entre d’altres, i dins la Gramàtica del Català Contemporani (2008), Solà, Vallduví o Bonet.

Amb tot, comptem amb poques dades dialectals del fenomen. La presència de (pseudo)clivellades arreu del domini lingüístic és desigual: part del valencià no compta amb clivellades pròpiament dites (1), i en balear les clivellades interrogatives tenen una ocurrència molt major i en un nombre de contextos més ampli que en la resta de dialectes:

(3) Digues de pressa què és que hem de fer

(Rondalla: “En Tià de Sa Real i es tresor d’Artà”, Alcover (1950))

 

III.           Proposta

El comportament dels dialectes del català pel que fa a l’ús i l’estructura de clivellades i pseudoclivellades ens pot oferir dades molt interessants que es podrien extrapolar a altres llengües romàniques:

-         D’una banda, no és casual que part del valencià no accepte, precisament, les clivellades (1); una construcció que presenta particularitats estructurals molt més específiques que les pseudoclivellades (2).

-         D’altra banda, el clivellament en les interrogatives parcials, que en algunes llengües és opcional i, per tant, actua com un recurs de focalització, en altres llengües, com el francès, ha patit un procés de gramaticalització, esdevenint, així, l’opció neutra d’interrogació (Qu’est-ce que c’est?). En les varietats insulars del català el clivellament en les interrogatives és un fet habitual. Sembla, però, que el balear es trobaria en un estadi a mig camí entre la interrogació marcada que suposa una clivellada i el cas francès en què la clivellada és l’opció neutra d’interrogació. Aquest punt intermedi ens podria il·lustrar sobre el procés d’evolució que aquestes construccions han patit en altres llengües.

En definitiva, aquest treball pretén fer un estudi de la variació dialectal de les clivellades i pseudoclivellades en català, explicar què produeix aquesta variació i com ens pot ajudar a entendre l’estructura i el comportament d’aquestes construccions en altres llengües del món. Per assolir el nostre objectiu farem servir dades provinents de diverses fonts: des dels recursos que ens ofereix internet (principalment diaris en format electrònic i blogs) fins al buidatge dels textos del “Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana”.