, XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, València 2015.

##paper.fontSize##: 
Primers usos de fer en la construcció temporal-existencial a l’edat moderna. Un acostament diacrònic segons la Gramàtica Cognitiva
Josep Vicent Garcia Sebastià

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


L’expressió del concepte temps té un caràcter profundament cultural. En conseqüència, hi ha un vast nombre de treballs que tracten la conceptualització i l’expressió del temps en diferents llengües. En català, però, aquests temes no s’han investigat gaire. Els pocs estudis que s’hi han dedicat són els de Rigau (2001), Solà i Pujols (2002) i Pérez-Saldanya (2002), des d’una visió sincrònica actual, i els de Martines (2000) i Martines i Montserrat (2009), des d’una perspectiva diacrònica, a banda de les aportacions de Ramos (2000 i 2001) en relació amb els verbs existencials. Encara hi ha, doncs, aspectes sobre l’expressió del temps en català que estan per resoldre i que convindria analitzar amb més detall.

En aquest sentit, els enunciats temporals de tipus existencial constitueixen un tema d’estudi ben interessant, tant des d’una perspectiva normativa com des d’una òptica purament descriptiva i especialment diacrònica. I és que en català actual conflueixen diferents construccions d’aquesta mena. D’una banda, hi ha l’enunciat prototípic o tradicional, el qual es constitueix amb el verb lleuger fer (fa temps), amb valors diversos; d’altra banda, hi ha formes alternatives d’expressar l’existència de períodes de temps determinats entre dos moments referencials: estructures arcaïtzants (temps ha), pròpies del registre formal, fórmules fossilitzades (temps era temps) o construccions recents, com ara portar o dur temps + gerundi, habituals en la parla de les generacions més joves.

De fet, en la nostra tesi doctoral, «L’expressió del temps en català modern i contemporani: acostament a través de la lingüística de corpus i la gramàtica cognitiva», abordem, entre altres qüestions, les maneres d’expressar en català l’existència d’un determinat període de temps entre dos moments referencials i el procés de canvi lingüístic que han experimentat les construccions que s’hi vinculen.

Inicialment, l’expressió temporal-existencial en català no es constituïa amb el verb fer, sinó amb altres verbs lleugers: haver i, en menor mesura, ser. D’acord amb els exemples que hem atestat en el nostre corpus (cf. infra), el verb fer degué començar a usar-se en aquesta mena d’estructures al segle XVI. Comptat i debatut, l’objectiu principal de la present comunicació és descriure els primers usos existencials de fer en l’expressió del temps transcorregut. Això ens permetrà (1) determinar en quina mena de contextos comença a irrompre el verb fer i (2) caracteritzar des d’un punt de vista sintàctic, semàntic i pragmàtic aquests enunciats.

Quant a la metodologia, la investigació es fonamenta, primerament, en el buidatge dels textos dels segles XVI-XIX, els quals formen part del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), de l’ISIC-IVITRA. Tot seguit, els exemples pertinents s’analitzen segons els principis de la Teoria de la Gramaticalització i la Gramàtica de Construccions, en el marc de la Lingüística Cognitiva.  A més, també es fa servir el mètode comparatista, amb una atenció especial a les llengües iberoromàniques, a les gal·loromàniques i a l’italià. 

 


Paraules clau


construccions temporals existencials; verb "fer"; Lingüística Cognitiva; lingüística diacrònica