##paper.fontSize##: 
Evolució i procés de gramaticalització del connector contraargumentatiu concessiu (em)però. Estudi a través de l’espai i del temps (segles XVI-XVIII)
CATERINA MARTÍNEZ MARTÍNEZ

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


En aquesta comunicació ens proposem de seguir les petjades del temps i de l’espai de la travessia de la gramaticalització del connector contrastiu però i, el seu company emperò, des de la seua gènesi llatina (per hoc) fins al valor actual, passant per l’edat mitjana, i amb especial atenció a l’edat moderna (segles xvi-xviii). Com és sabut, la recerca sincrònica sobre els connectors és relativament recent –anys 70 i 80–, amb el sorgiment de corrents com la Lingüística del Text, la Teoria de l’Argumentació i la Teoria de la Rellevància, en anglès i en francès. En català, l’estudi d’aquests elements estructuradors del discurs, des d’un punt de vista sincrònic, remet a noms com M. Josep Cuenca, M. Josep Marín i Carme Bach que han donat un fort impuls al coneixement del funcionament d’aquests partícules. En canvi, no hi ha hagut un interès semblant pel que fa a l’estudi diacrònic del procés, més enllà dels treballs parcials de Cuenca (1989), Saldanya i Salvador (1995), Massip (2003), Batllori i Suñer (2009) i Garachana (2013). L’estudi que presentem pretén omplir aquest buit. L’anàlisi d’(em)però s’emmarca dins una anàlisi de conjunt sobre els connectors contraargumentatius del català de l’edat moderna.

En aquest estudi global sobre les característiques de cadascun d’aquests connectors (semàntiques, sintàctiques, morfològiques, fonològiques o pragmàtiques) i del seu procés de gènesi, partim de la perspectiva de la Gramàtica Cognitiva, molt especialment, de la Teoria de la Gramaticalització (Hopper & Traugott 1993, Traugott & Dasher, 2002) i de les aportacions més recents al voltant de la Gramàtica de Construccions, tant segons les propostes de Goldberg (1995, 2006) com la de Traugott & Trousdale (2013); aquesta darrera enriqueix els instruments d’anàlisi de la Gramàtica de Construccions amb una visió de la llengua i del canvi lingüístic arrelats en l’ús (Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic, Pragmàtica Diacrònica). Unes altres aportacions que es preveuen útils en aquest estudi, com a bases teòriques de fons i com a eines d’aplicació concreta, seran la Teoria del Prototip (Geeraerts 1997) i la Teoria de la Integració Conceptual (Turner & Fauconnier 2002, Brandt 2004, Brandt & Brandt 2005). 

Les dades que fonamenten l’estudi són les que ens proporcional el corpus textual CIMTAC (Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis).

En definitiva, tractarem de respondre interrogants com ara quin pes té la tendència a la subjectivació del significat en el desenvolupament de la gramaticalització del connector?; quins graus i tipus de gramaticalització i quins matisos semàntics manifesta el connector contraargumentatiu (em)però a l’edat moderna?; en quina mesura podem aportar dades concretes (és a dir, explicacions fonamentades en proves textuals) sobre el procés de gramaticalització i de canvi semàntic i la influència que exerceixen en aquest la pragmàtica de la comunicació (específicament les implicatures) i els factors discursius contextuals diversos?; en quina mesura es manifesta la variació lingüística (diacrònica, diatòpica, diafàsica i diastràtica) al llarg del procés de gramaticalització i de difusió del connector contraargumentatiu (em)però arreu de les varietats del català a l’edat moderna?