##paper.fontSize##: 
El teatre líric en llengua catalana: el cas valencià
Hilari Garcia Gázquez

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum


L’objectiu general d’aquesta comunicació és oferir una visió del teatre musical en català al País Valencià entre els anys 1859 i 1943. Les dues dates són ben significatives en aquest àmbit, atès que evidencien, d’una banda, l’obertura d’un dels períodes més prolífics de la música escènica en català a terres valencianes (en 1859 s’estrena Un casament a Picanya, amb llibret de Francesc Palanca i Roca i música de Joan Garcia Català, que és la primera sarsuela en valencià) i, de l’altra, la cloenda d’aquests quasi cent anys de sarsueles i revistes i l’inici d’un nou temps líric (amb l’estrena en 1943 de la primera òpera en valencià, La filla del rei Barbut, amb llibret de Manuel Segarra i música de Matilde Salvador).

A més, amb la presentació d’aquesta proposta de comunicació pretenem fer un poc de llum en un camp poc atès pels investigadors. En efecte, si el sainet i el teatre popular dels segles XVIII i XIX han estat fins fa relativament poc de temps un terreny quasi verge en estudis, en el cas del teatre musical del segle XIX (sarsuela, sainet líric, balada, astracanada musical, òpera bufa, etc.) aquesta mancança resulta més evident i sorprenent. Sobretot sorprenent, perquè aquestes formes de teatre líric en català tingueren una gran acollida de públic durant el període descrit i comportaren l’ús de la llengua catalana en unes manifestacions artístiques de massa. No cal dir que la llengua d’aquestes obres parteix de la parla popular i està a les antípodes del model idiomàtic de la poesia de la Renaixença. Però és potser aquesta circumstància una de les claus de l’èxit d’aquelles representacions, encara que, malauradament, també és tal vegada una de les causes per les quals han caigut en l’oblit en anys posteriors.

Per tant, en la comunicació, a més d’aportar informació sobre aquestes obres i el seu entorn, assajarem una hipòtesi que intente explicar l’auge i la caiguda del teatre líric en català al País Valencià, analitzarem l’impacte social de l’ús del valencià en els escenaris, les seues implicacions culturals i les seues repercussions, alhora que inclourem noves dades sobre algunes de les sarsueles en català més destacades d’aquells anys. Tot plegat, un treball que pretén reivindicar i dignificar els gèneres del teatre líric en català dels segles XIX i XX, bandejats avui dia dels circuits teatrals comercials, però amb una presència ben arrelada en els escenaris i en el públic d’aquells anys. Només per això últim ja mereixen la consideració de ser revisats des d’una òptica crítica a fi d’analitzar i valorar la importància d’aquestes expressions de la literatura i la cultura populars per a la permanència i la vitalitat de la llengua catalana en èpoques successives.