##paper.fontSize##: 
Qui perd la llengua perd el seu país ( alguns aspectes interculturals del món occità-català)
Elena Grinina, Galina Romanova

Modificada per darrera vegada: 2015-02-11

Resum


La finalitat d’aquesta comunicació és oferir una visió des de fora dels processos realitzats en idiomes minoritaris que existeixen envoltats pels idiomes majoritaris.

         Entre els problems que tenen els filòlegs cap esmentar tres aspectes: com conservar la pròpia personalitat lingüística davant de l´impetu de l´us que domina per tot arreu; com desenvolupar la seva personalitat lingüística adaptant la llengua a les necessitats del món modern i cambiant; quina posició adoptar dins el marc de la situació polidialectal.

         El punt de partida és la idea de la personalitat lingüística, desenvolupada pel molts lingüístas russos (Yu. Karaulov, Yu. Rylov, etc.) És un concepte històric, els arrels de la qual es troben en el passat de la ètnia, seus mits, creences, folklore. Les tradicions es trasmeten de generarió en generació.  

         La personalitat lingüística defineix la seva visió del món comparant-la amb la visió d'altres ètnies. El contraste entre les cultures ens ajuda a comprendre les propietats més significatius de tots aquests fenòmens, el fet que fa molt patent en el procés de traducció. Per ejemple, el gendre gramatical del sustantiu influeix directament en percepció de la imatge. Per exemple, la paraula lluna crea en la llengua catalana una imatge femenina amb totes les seves atribucions, mentres que en rus existeixen dues paraules ( луна f i месяц m), però en folklore no s´utilitza més que una del gènere masculí (месяц) que crea una imatge d´un home audaç i perillós.

         És ben conegut que hi ha tres opinions possibles sobre una personalitat: el que pensa ella mateixa, el que pensen els altres d´ella, el que pensa la pròpia persona d´altres. Pel investigador estranger son admissibles solament dues, és a dir, pot estudiar les opinions de la persona sobre altres i que pensen els altres d´ella, pero no pot comprendre que pensa la pròpia persona de si mateixa. Aquests testimoniatges escrits són la base de la nostra investigació.

         Des del punt de vist de la lingüística hi ha vàries maneres de desenvolupar la personalitat lingüística, entre les quals ens semblen més destacades metàfora, interpretació dels manlleus dels altres idiomes i construcció de nous vocables que expressen nocions noves. El paper primordial el fa el mecanisme de metàfora que permet unir les arrels històriques amb la modernitat.

         Una de les nostres conclusions és que les idees que tenim no caracteritzen solament els nostres veíns, sino nosaltres mateixos perquè la nostra manera de parlar i de portar-se ens sembla normal com si fos una mesura universal. Per exemple, els russos consideren que els catalans són molt treballosos i tenen molt seny, mentres que als russos a vegades ens falten aquestes cualitats.    

         Per concloure, voldríem subratllar que l'aspiració de molts catalanistes i occitanistes de conservar la majoría de les característiques de les seves varietats dialectals, el fet que testimonya el respecte mutu i mentalitat oberta encara de les dificultats possibles d´entenimen,  produeix una gran admiració.