##paper.fontSize##: 
Terra entre mars: l’Ibèria somniada en la poesia de Antero de Quental i Joan Maragall
Helena Barbagelata Simões

Modificada per darrera vegada: 2015-02-27

Resum


La qüestió ibèrica ha suscitat diverses tipologies, sent la més extensa historiografia dedicada al concepte de iberisme com a moviment i teoria fundadora d'una nova entitat política i económica (Rocamora, 1994; Martínez-Gile, 1997; Matos, 2007; Sardica, 2013); en el respectiu a la seva formulació estètica, el concepte de Ibèria emergeix de la recreació d'un imaginari culturaliste que es proposava a la recuperació de l'antiguitat mítica greco-llatina de l’Ibèria i de la Hispània, acompanyant la preocupació vuitcentista en recuperar les primitives fonts poètiques, buscant una regeneració i substitució ideològica per a un període de turbulència i desafecció política, social i cultural (Chaves, 1979; Machado, Pageaux, 1981; Machado, 1986). Considerant la importància històrica, política i cultural del concepte d’Ibèria en el context de fi de segle peninsular, la present comunicació es proposa a una reflexió sobre l’imaginari i l’ideari de l’Ibèria, al·ludint especialment als poemes Ibéria (1864) de Antero de Quental i Himne Ibèric (1906) de Joan Maragall, dos de les veus més excepcionals de les relacions inter-peninsulars.

Ens recolzarem en el mètode comparatiu i entrellaçarem els diversos camps dels estudis literaris, històrics, filosòfics i culturals amb la finalitat d'arribar a una comprensió global de les temàtiques ibèriques, bé com al nivell del diàleg teòric per a suport i il·lustració argumentativa. Partint de la poesía, desdoblegarem la construcció de la idea d’ Ibèria, tenint en compte els fonaments de la seva representació literària, bé com del fons de preocupacions filòsofiques i l’inclinança humanista que impregna el pensament de tots dos autors.

D'una suma confluència ideològica i vital, per Antero i Maragall l'ideari ibèric representa un paisatge existencial dotat de valor ètic, una obertura de sentit que es correspon intrínsecament amb una visió holistica de la realitat social i política. Abdicant de la imposició de fórmules doctrinals d'organització social, els autors proposen una Ibèria que representa principalment un repte de consciència individual i col·lectiu, replantejant el problema de la centralització de poders a favor d'una pàtria/màtria germanada de consciències (Serrão, 1980; Pujaves, 1998; Marquis, 2007; Newcomb, 2008 Sánchez-Élez, 2000; Dieguez, 2005; Marquis, 2007; Subirachs, 2012). Aquesta inclinació és igualment sentida al nivell de la cohesió formal i intrínseca del discurs, rebutjant teories estètiques sistemàtiques, i encarant la poesia com una visió del món, amb inquietuds d'índole antropològica i metafísica (Lourenço, 1994; Catroga, 2001; Trías, 2002). L’Ibèria és reinventada pels autors des d'una arrel comuna i harmonitzadora que sense esgotar-se en una reconstrucció mítica i històrica, s'alça en l'embolcall d’una projecció universal, sintetitzant una major aspiració social i espiritual (Maragall, 1997; Martins, 2007; Huguet, 2007; Tort i Donada, 2009; Moreta, 2014).