, XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, València 2015.

##paper.fontSize##: 
CIÈNCIA, LLENGUA I CULTURA: EL CAS VALENCIÀ/CATALÀ
Jordi Joan Cassany Bates

Modificada per darrera vegada: 2015-02-27

Resum


El contacte amb gents d’altres cultures i llengües no és una novetat per als valencians que diuen bon dia. Ells porten des de la fundació del Regne per Jaume I compartint país amb altres cultures i llengües, compartint cultura amb altres països i llengües i compartint llengua amb altres països i cultures. Però, al menys últimament, es mostren incapaços de gestionar tanta diversitat sense conflictes i, com a resultat, la societat valenciana en el seu conjunt es troba quasi paralitzada per xocs culturals i lingüístics. Pot la ciència ajudar a compatibilitzar la diversitat? O podria, al menys, evitar empitjorar la situació?

L’àmbit científic usa l’adjectiu català per a qualificar tant el nostre romanç com la literatura i la resta de la cultura que en ell s’expressa. Aquest nom, com sabem, presenta la circumstància de coincidir amb el gentilici de Catalunya i resulta problemàtic. Per una banda, troba resistència en els altres països que parlen la llengua (així com en els estats dels quals depenen), on no tothom és favorable a aplicar al cas català l’equació entre llengua, cultura, nació i estat, tant generalitzada en l’Europa moderna i contemporània. Per una altra banda, l’adjectiu s’usa pels parlants a voltes stricto sensu (en “poble català”, “comarques catalanes”, etc.), a voltes lato sensu (en “llengua catalana”, “dialectes catalans”, “Països Catalans”, etc.) i a voltes, segons el cas, stricto aut lato sensu (en “literatura catalana”, “cultura catalana”, “nació catalana”, etc.). Per tant, es tracta d’un adjectiu polèmic i ambigu.

Alguns lingüistes, cercant una solució, han proposat, recentment, l’adopció d’un terme compost del tipus català-valencià o català/valencià, que té avantatges i inconvenients. Nosaltres mirarem ara de trobar un altre tipus de solució, potser més pràctica, cercant entre els derivats de català: catalanesc (recollit, com a antic, en el DNV i el DIEC), catalànic, catalanés, etc. Es tracta d’una solució practicada ja per a distingir entre romà, romanç, romanx, romanesc, romanés; fràncic, francià, francés; angle, anglés, anglicà; etc.

El primer pas serà identificar els mecanismes (especialment, els sufixes) que usa la nostra llengua per a formar gentilicis i noms de llengües o altres varietats lingüístiques: l’arrel nua (cors, àrab, grec, suec, txec, basc, sard) o amb un sufix derivat del llatí ENSIS (portugués, francés, romanés, friülés, anglés, holandés, neerlandés, luxemburgués, danés, polonés, ucraïnés, irlandés, gal·lés, escocés, finés, hongarés, maltés), ANUS (català, occità, castellà, italià, friülà, lituà, estonià), ONIS (letó, bretó, frisó, lapó), ISCUS (catalanesc), ICUS (còrnic), ENUS (eslové), ACUS (eslovac), AICUS (gallec), OLUS (espanyol), INUS (llemosí, barceloní, alacantí), ATANUS (lleidatà), amb el sufix germànic ING (flamenc, eivissenc) o seguint altres mecanismes (alemany, búlgar, etc.).

El segon pas serà estudiar el significat d’aqueixos sufixes en llatí i en romanç (en totes les llengües romàniques).

La conclusió de la comunicació proposarà l’ús d’un derivat de català per a referir-se a la nostra llengua i a tot allò que hi tinga relació (la seua literatura, per exemple), evitant així ambigüitats i polèmiques i recuperant imparcialitat.


Paraules clau


ciència; imparcialitat; neutralitat; llengua; glotònim; cultura; gentilici