##paper.fontSize##: 
La «propietat» de la llengua: un entrebanc afegit per a l’elaboració d’un tecnolecte apte per a la retòrica valenciana del barroc.
Antoni López Quiles

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


Al costat de la pressió exercida pel castellà, en els textos retòrico-didàctics del segle XVII els redactors han de fer front als problemes que presenta l’etiquetatge de “propietat” a la llenga que fan servir en la predicació culta. El requisit no es presenta només els oradors valencians, sinó el conjunt de les llengües romàniques, en especial el francés, el castellà i l’italià, però en el nostre cas els predicadors cultes han de competir amb els models que hom considerava llavors com a “genuïns”, d’estil barroer, tan carregat de facècies i d’estímuls a la rialla fàcil com descarregat de les exigències de la preceptiva barroca. L’aubundància de sermons en honor a sant Vicent Ferrer convertirà la broma, l’acudit i l’absència del rigor reclamat per a la predicació culta, en elements definidors de la genuïtat de la llengua, en clara pugna amb les normes vigents en Europa. Atés que la discussió sobre la “propietat” o no de la llengua per a la trona s’insereix dins d’un debat més ampli, un sector del qual pretén la substitució lingüística, els nostres usuaris construiran respostes a fi de promoure la persistència del català en la trona.

Fonamentat sobre les apostacions dels estudiosos de la literatura barroca, en especial en l’àmbit de l’oratòria, el treball consistirà en l’ordenació del material en pro i en contra de cada part i en l’anàlisi dels resultats.