, XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, València 2015.

##paper.fontSize##: 
Estudi dels mecanismes de penetració psicològica en l'Aloma del 38 i contrast amb la versió del 69
Laura Bolo Martínez

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum


L’obra de Mercè Rodoreda ha estat i continua sent un pilar fonamental per a entendre el salt qualitatiu que va experimentar la literatura catalana tot al llarg del segle xx. Aquesta obra ha rebut una atenció centrada preferentment en la producció de postguerra cosa que és comprensible si fem cas de la voluntat de l’autora qui, en la maduresa, va rebutjar tots els treballs fets abans de la guerra. Tots excepte d’Aloma. És per açò que hui la volem recuperar.

L’exposició que presentem se centrarà en l’estudi dels mecanismes de penetració psicològica en la versió del 38, cosa que ens permetrà conéixer amb encert la protagonista gràcies a l’anàlisi de la veu narrativa, la distància modal i la focalització adoptades. Una vegada enllestida aquesta part, contrastarem les dues versions (38 i 69) per copsar quins han estat els canvis en relació a les tres instàncies suara esmentades i sobretot com aquestes subtils modificacions afecten la lectura global.

Rodoreda, ja l’any 38, domina amb solvència els mecanismes de representació del món interior. Els alterna en atenció al protagonisme que dóna al personatge o bé al narrador, que recordem és extradiègetic heterodiègetic, en la translació del pensament d’Aloma. Cada mecanisme aporta un matís. Així, notem, a tall d’exemple, com són més nombrosos els monòlegs interiors en la primera part del llibre, els quals deixen en evidència la ignorància de la nostra protagonista, el seu fantasieg; en canvi, disminueixen a la segona part, quan la protagonista se’ns fa més opaca i deixa de parlar per si sola i ho fa mercé a la intervenció del narrador, cosa que ens porta a parlar de consonància, d’una progressiva harmonia entre aquestes dues veus. La combinació de psicorelats, monòlegs interiors i sobretot monòlegs narrativitzats i l’ambigua Oratio Quasi Obliqua dóna compte de la dimensió que pren el pensament d’Aloma. La seua major o menor presència i el seu significat són punts que mirarem d’abordar per desvetlar l’evolució que pren la nostra protagonista.

El contrast entre les dues versions ens porta a parlar del que considerem «la revolució de la tècnica». Hi comptem tres diferències bàsiques. La primera, la problemàtica de la focalització, que en la primera versió eventualment es dipositava en altres persones mentre que en la versió del 69 Rodoreda confirma com el seu propòsit era el d’una focalització interna fixa exclusiva en Aloma. Dues són les solucions preses en la darrera versió: esborrar les focalitzacions errades o bé externalitzar el pensament en forma de parlament. La segona diferència es relaciona amb la reducció considerable en l’ús de monòlegs interiors. Per últim, en la tercera, notem la desaparició completa de les digressions reflexives.

En conclusió, l’estudi dels mecanismes de penetració psicològica de la primera versió confirma un domini més que meritori de les tècniques narratives en la jove novel·lista, alhora que ens permet comprendre amb profunditat les complexitats del personatge. Amb aquesta base, resulta força productiu contrastar les dues versions. Mitjançant el guiatge que ens dóna una primera escriptura i una reelaboració arribarem a comprendre com es depura una tècnica per tal d’esculpir un personatge cada vegada més subtil que reclama, en definitiva, un lector més competent. 

 


Paraules clau


Aloma; Mercè Rodoreda; narratologia; focalització i distància modal.