##paper.fontSize##: 
Els pronoms de datiu plural en català antic. Evolució diacrònica i estat de la qüestió entre els segles XV i XVIII
Josep Ribera i Condomina

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


Els pronoms de datiu plural en català antic i modern presenten una situació inèdita en el conjunt de les llengües romàniques, atès que s’adopta una forma procedent de l’acusatiu masculí plural llatí ĭllos > los. En català antic, aquesta forma convivia amb lur, continuador del genitiu ĭllorum (cf. Badia, 1981: 294; Moll, 2006: 176), i amb les posteriors evolucions lurs i lus.

La hipòtesi clàssica de Coromines (1971: 263) considera que és “evident que el punt de partida ha d’ésser lur (o lor), que efectivament és la forma (invariable per a masculí i femení) que amb aquest valor usa el català arcaic, tal com la llengua d’oc, el francès i l’italià”. Així, per influència del seu significat plural, la forma lur hauria evolucionat cap a lurs, que, per reducció fonètica del grup consonàntic hauria resultat en lus i, finalment, en la forma los (cf. Coromines, 1971: 263-264; 1980-2001: V, 309-311).

Tot i que suggestiva, aquesta proposta d’explicació planteja problemes, ja assenyalats per Martí i Castell (1981: 17), que observa moltes dificultats per a l’evolució fonètica lur, lurs > los: la manca de flexió de gènere en el datiu, comuna a la majoria de llengües romàniques, no representa cap impediment per a assumir l’ètim ĭllos per a los.

El treball que presentem, a partir dels textos que proporciona el Corpus Informatitzat de Català Antic (CICA) demostra que la hipòtesi clàssica de Coromines (1971) és inviable o, si més no, convé ser matisada. Les dades que proporciona el CICA sobre les freqüències de les diverses formes pronominals del datiu plural en els diferents períodes històrics, encara que semblen corroborar la línia evolutiva lur > lurs > lus, fan difícil assumir la hipòtesi de Coromines (1971, 1980-2001).

Els resultats de l’anàlisi de freqüències demostren que la forma los és habitual des del segle xii, si més no, i majoritària des de la segona meitat del segle xiii, amb un predomini abassegador a partir del segle xv. En canvi, els usos datius de lur, lurs i lus són anecdòtics des de la segona meitat del xv i desapareixen en la llengua del xvi al xviii. En aquest sentit, no és gens agosarat postular que la manca de gènere en el datiu explica la preferència pel masculí, pel seu caràcter morfològicament no marcat. A més, el sincretisme de lur/lurs amb els determinants possessius degué tenir un paper important en la pèrdua d’aquestes unitats com a pronoms de datiu.

 

Referències

 

Badia i Margarit, Antoni Maria (1981): Gramàtica històrica catalana,  València: Tres i Quatre.

Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona: Club Editor.

Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona: Curial/ La Caixa.

Martí i Castell, Joan (1981): El català medieval. La llengua de Ramon Llull, Barcelona: Indesinenter.

Moll, Francesc de Borja (2006): Gramática histórica catalana, Madrid: Gredos. [1952].

Torruella, Joan (dir), Pérez Saldanya, Manel i Josep Martines (2009): Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA). [en línia]. URL http://cica.cat/ [data de consulta: 25 de desembre de 2014].