##paper.fontSize##: 
LA DECADÈNCIA DEL PRONOM HIC (O HINC) ENTRE ELS SEGLES XV I XVI
Josep Ribera i Condomina

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


El català antic mantenia l’oposició entre referència fòrica ireferència díctica en les formes àtones dels pronoms adverbials locatius oal·latius hi i hic. Així, a l’ús fòric del pronom hi es contraposava l’ús díctic del pronom hic, derivat del corresponent adverbi llatí hīc. A més, el pronom hichavia adoptat també el valor díctic de locatiu d’origen (ablatiu) de l’adverbillatí hinc, amb el qual mantenia unalt grau de sincretisme formal. Així doncs, també, es produïa l’oposició en (fòric) vs. hic (díctic).En realitat, l’oposició dixi-anafòra a través dels pronomsadverbials resultava poc productiva per diversos motius:    a)     Elpronom hic concurria amb ací i aquí en la marcació de la referència díctica (cf. Pérez-Saldanya iRigau, 2011). b)   L’oposició a través dels pronoms àtons resultava antiicònica,precisament pel caràcter àton de les unitats i, en el cas del contrast hic-hi,per l’alt grau de coincidència formal. c)   A més, es tractava d’un joc d’oposicions asimetriques imultilateral:             1.hic (díctic locatiu/al·latiu) vs. hi (fòric locatiu/al·latiu).2. hic(díctic ablatiu) vs. en (fòricablatiu). 3. hi (fòric locatiu/al·latiu) vs. en (fòric ablatiu). El treball que presentem, a partir de l’anàlisi de freqüènciesque proporciona el Corpus Informatitzatde Català Antic (CICA), mostra que el pronom hic exhibeix una freqüència ben minsa al llarg de tot el períodedels segles XI al XVI (733 casos; frequència relativa = 0,0089%, és adir,  aproximadament 9 ocurrències per cada cent mil paraules).De fet, l’anàlisi permet comprovar que l’ús del pronom hic vatenir una vitalitat relativament important durant el segle XIV, començà adecaure a principis del XV i desaparegué exponencialment durant el XVI. Així,les dades quantitatives mostren un decaïment important de hic en la segona meitat de XV i l’extinció en la segona meitat delXVI.Als factors adduïts adés, que indubtablement van determinar ladecadència i posterior desaparició del pronom hic, cal afegir-hi el fet que l’oposició dixi vs. anàfora vinculadaals pronoms adverbials mostra vacil·lacions importants en els textos delperíode del català antic. Així, no són estranys els casos en què conviuen hic i hi en un mateix passatge amb un valor exclusivament díctic. Pelcontrari, de vegades el caràcter díctic o anafòric de hic pot resultar ambigu, atès que hi ha un antecedent lingüísticproper que en vehicula la referència.Comptat i debatut, tal com expliquen Pérez-Saldanya i Rigau(2011), la decadència i desaparició del pronom adverbial hic forma part d’una sèrie complexa de processos que van comportarla reorganització del sistema dels adverbis demostratius en el pas del llatíclàssic al llatí tardà i la simplificació del sistema d’oposicions formals delcatalà antic en l’evolució cap a la llengua moderna.    Referències    Pérez-Saldanya, Manuel & Gemma Rigau (2011): «'Totz hicviuen ací, e yo sol no yc puc viure!': Una aproximació històrica als adverbisdemostratius», dins Maria-Rosa Lloret i Clàudia Pons (eds.), Novesaproximacions a la fonologia i la morfologia del català, Alacant, InstitutInteruniversitari de Filologia Valenciana, 2011, pp. 459-488.