##paper.fontSize##: 
La ironia en Gaeli i l'home Déu, de Pere Calders
Sonia Sellés Soler

Modificada per darrera vegada: 2015-02-12

Resum


El tema que hem escollit per a la comunicació és «La ironia en Gaeli i l'home Déu, de Pere Calders». Hem triat la ironia en Pere Calders perquè sense este recurs literari no podem entendre la seua obra, i hem triat la novel·la Gaeli i l'home Déu perquè no només la datació de creació de l'obra (l'any 1938) s'emmarca dintre de la temàtica «Poètiques de la ironia en la literatura dels anys 20 i 30», sinó també perquè, d'aquesta manera, podrem analitzar el Calders més desconegut, el Calders novel·lista, alhora que podrem comprovar com la ironia vertebra tota la novel·la, de forma que podem parlar de la ironia com una constant, la constant més important, de l'obra de Pere Calders.

 

Gaeli i l'home Déu n'és, només, un exemple; però el podem extrapolar a la resta d'obra caldersiana i podem afirmar, per tant, que la ironia que apareix en les obres de formació de l'escriptor català s'estén a tota la resta de la seua obra i que, de fet, la ironia anirà perfeccionant-se a mesura que avancen les etapes d'escriptura de Pere Calders.

 

Per a dur endavant la nostra anàlisi, partirem de les teories dels principals teòrics de la ironia com són Muecke, Schoentjes, Hutcheon, Genette o Ballart, encara que hem adaptat el model d'anàlisi a les característiques literàries de Calders i, per això mateix, a les teories i possibilitats proposades pels principals estudiosos de la ironia, n'hem afegit altres com, per exemple, les descripcions exagerades dels personatges que desequilibren la realitat i creen, d'aquesta manera, la ironia.

 

Les conclusions que pretenem extraure del nostre treball es basen, per tant, en la importància que té el recurs irònic en la poètica caldersiana, ja des del principi de la seua producció. Així doncs, la ironia forma part de la realitat, de la creació, dels personatges i dels fets. En definitiva, de la vida. Una vida que Pere Calders passa pel seu filtre personal i, per això, la carrega amb aquesta mirada irònica tan peculiar. Ara bé, parlem d'una ironia que no pretén crear situacions irrisòries, sinó transgredir els codis que comparteix amb els lectors per tal que ens plantegem la forma de veure i entendre la realitat, i mostrar-nos una humanitat en la qual la realitat i la possibilitat (o, fins i tot, la fantasia) no estan clarament delimitades perquè tot forma part d'una mateixa realitat, la que ell veu i viu. Per tant, el lector té un paper totalment actiu i ha de descodificar correctament la ironia caldersiana per a poder entendre les seues obres.