, XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, València 2015.

##paper.fontSize##: 
El convent dels pares dominics d'Eivissa
Felip A. Cirer Costa, Felip Cirer Costa

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


EL CONVENT DELS PARES DOMINICS D'EIVISSA

Després de la conquista catalana de les Pitiüses, el 1235, aquestes illes passaren a dependre de l'arquebisbat de Tarragona. La llunyania de la metròpoli va fer que es patís un gran endarreriment cultural. Per pal·liar aquesta situació, la Universitat d'Eivissa -institució de govern i representació de les Pitiüses entre el segle XIII i la promulgació dels Decrets de Nova Planta- decidí l'establiment d'una congregació religiosa que tengués cura d'un col·legi. Es dubtà entre els franciscans i els dominics, s'optà per als segons.

El convent dels  dominics d'Eivissa, establert el 1580, ocupa la major part del món cultural eivissenc durant els 250 anys d'existència.

L'arquebisbe de Tarragona, cosenyor de l'illa, autoritzà la fundació del convent dels dominics que havia sol·licitat la Universitat, amb la finalitat que obrissin una escola de gramàtica i per tal d'arrodonir els seus ingressos, també foren encarregats de la predicació de la quaresma.

Després d'un curt període de residència a l'església de Jesús, els dominics es traslladaren a la vila i el 1587 començaren la construcció del convent i de l'església, que dedicaren a sant Vicent Ferrer i a sant Jaume. La convivència entre frares i la comunitat de preveres de l'església de Santa Maria no fou sempre cordial, a causa principalment de les respectives competències en les tasques religioses remunerades, en especial, les disputes foren sobre els enterraments, que era l'ofici millor remunerat.

Durant uns 200 anys el convent dels dominics fou teòricament l'únic centre d'ensenyament secundari d'Eivissa i per aquesta labor li foren concedida una subvenció de cent dotze lliures, en un començament, però no sempre la Universitat podia satisfer la quantitat acordada, ni tampoc els dominics tenien els pares amb la preparació adequada per a la missió docent encomanada.

Des de la darreria del segle XVII fins al començament del XIX els dominics també s'encarregaren de l'ensenyament primari i, de manera esporàdica, sempre que tenguessin personal qualificat, dels cursos superiors de filosofia.

Abans de la fundació del convent d'Eivissa, es té coneixement de l'existència d'un dominic eivissenc, Pere Tur, que professà en el convent de Palma, del qual fou prior tres vegades i també assolí el càrrec d'inquisidor de Mallorca. En el convent eivissenc i durant la seva existència, una quarantena de fills de l'illa es consagraren a la vida religiosa de l'orde de Sant Domènec i entre tots ells en destaca un, fra Vicent Ferrer i Canals, que a mitjan segle XVIII va escriure l'obra Historia llana y suscinta de este convento de S. Vicente Ferrer y S. Jayme, orden de P.P. de la isla y Real Fuerza de Iviza.

Un altre dominic, Pere Vicent Nicolau, pels volts de 1620 va escriure la primera història d'Eivissa i que porta el títol Historia de Iviza, exemplar manuscrit que l'Ajuntament d'Eivissa va enviar al caputxí Gaietà de Mallorca, amb la finalitat que redactàs una història d'Eivissa que havia d'acompanyar la publicació de les ordinacions de 1686. L'obra de Vicent Nicolau es dóna per desapareguda.

 

Felip Cirer Costa