##paper.fontSize##: 
Tendències recents en la (re)definició de la competència lingüística oral: aplicació a dades de competència en escolars a Catalunya
Llorenç Comajoan Colomé, Mariona Casas, Montserrat Vilà

Modificada per darrera vegada: 2015-02-11

Resum


El concepte de competència lingüística ha evolucionat al llarg dels segles XX i XXI i s’ha definit de maneres distintes segons les diferents concepcions teòriques del que implica tenir coneixement lingüístic. Seguin Hulstijn (2010), podem traçar l’evolució del concepte en quatre moments. En primer lloc, l’estructuralisme (per exemple, Lado 1961) va proposar definir la competència lingüística a partir de les quatre habilitats (escriure, llegir, comprendre i parlar). En segon lloc, com a contrapartida de la noció chomskiana de competència, Hymes (1972) va proposar el terme competència comunicativa, que Canale i Swain (1980) van subdividir en tres competències: gramatical, sociolingüística i estratègica. Aquest model és el que encara és vigent en diversos àmbits, particularment el de l’ensenyament de llengües. En tercer lloc, als anys 90, Bachman i Palmer (1996, 2010) van desenvolupar el model comunicatiu de la competència lingüística i van proposar un model explícit d’ús de la llengua, que defineix l’habilitat lingüística a partir de dos components: la competència lingüística i la competència estratègica. Finalment, Hulstijn (2011) va reprendre la noció de competència lingüística i la defineix a partir de dos components separats: la competència lingüística central i la perifèrica. Mentre que en la central hi ha els components lingüístics més clàssics (fonètic, fonològic, morfosintàctic i lèxic) en la perifèrica hi situa les competències metacognitives (en part, contra Bachman i Palmer). A més Hulstijn distingeix entre dos tipus d’habilitat lingüística: la cognició lingüística bàsica (coneixement implícit i elements freqüents) i la cognició lingüística alta (extensió de la bàsica, amb elements i processos menys freqüents). A més de l’evolució que dóna Hulstijn (2010), cal afegir-hi l’interès recent en temes de multimodalitat (per exemple, Payrató, 2014).

 

A partir de l’evolució del concepte de competència lingüística, es proposa el repte de descriure la competència lingüística oral d’un corpus de dades longitudinals de 52 alumnes en el moment en què cursaven sisè de primària i quart d’ESO als centres escolars de Manlleu. Les dades provenen del projecte RESOL (finançat pel MINECO, Investigador principal: F. Xavier Vila, UB) i el projecte ALCODI (finançat pel MINECO, Investigador principal: Llorenç Comajoan, UVic). En concret, els alumnes van realitzar una prova de competència oral interactiva en català en què havien de participar en un joc de rol fent de venedors d’una botiga d’animals. A partir de l’evolució del concepte de competència lingüística es planteja quin model és el més pertinent per descriure la seva competència oral i es relaciona amb les definicions de competència lingüística que figuren als currículums escolars actuals de primària i secundària a Catalunya. Durant la comunicació, es presenten les dades de competència oral dels alumnes i es debaten les diferents maneres de descriure la seva competència tenint en compte l’evolució del concepte i els marcs teòrics. Finalment, es fa una proposta metodològica per a l’avaluació de la competència basada en el Marc Comú Europeu de Referència i el disseny de rúbriques (Puigdomènech, 2014).