##paper.fontSize##: 
Espais i contextos per a l’èpica (s. XVI-XVIII)
Eulàlia Miralles Jori

Modificada per darrera vegada: 2015-02-13

Resum


En els segles moderns, com en altres èpoques, el gènere èpic es presenta com una manera de reviure la història: em refereixo, concretament, a una èpica que narra fets del present, immediatament o relativament recents, en què el lector coetani es pot reconèixer i que, per aquestes raons (i per altres) té uns clars interessos propagandístics i una evident sortida en el mercat editorial. En els territoris de llengua catalana s’escriu èpica en la llengua pròpia, el català, però també en castellà i en llatí, les tres llengües vehiculars de la cultura de l’època.

            La meva intenció, en aquesta comunicació, és ocupar-me de tres episodis que van generar una gran quantitat de literatura en territori català i que van tenir, en major o menor grau, una plasmació èpica. En primer lloc, la batalla de Lepant, i, en segon i tercer lloc, les guerres dels Segadors i de Successió. Tot i que les epopeies lepantines s’inscriuen en un marc general de lluita contra l’infidel, s’escriuen per enaltir unes gestes a posteriori, és a dir, un cop la batalla ha acabat i la victòria no té marxa enrere; es treballa, doncs, amb fets que ja s’han tancat, amb un material històric que els poetes consideren que significa un punt i final. No passa el mateix amb la poesia de les guerres dels Segadors i de Successió: sigui dit de manera explícita o no, els episodis relatats s’insereixen en un procés encara inacabat; són, per entendre’ns, un punt i seguit —o, com a molt, un punt i a part. Aquestes són guerres viscudes en el territori i en carn pròpia per molts lectors: són guerres de sang i, a la vegada, guerres de papers; així, més enllà de la literatura pamfletística i de combat pròpiament de guerra, hi ha obres amb una clara voluntat literària i que tenen com a referents models èpics.